Campanya per una Catalunya cultural paritària

Article de Mª Àngels Cabré, escriptora i crítica literària, publicat a La Independent
(Versión en castellano)

Catalunya no serà gasiva en la igualtat. Un país és igualitari o no ho és en la mesura en què les dones participen igualitàriament en la seva cultura.

En una ocasió Jacinto Benavente, en aquell temps Premi Nobel de Literatura, va ser convidat per les aguerrides i cultivades dones del madrileny Lyceum Club (aquest fervorós centre de creació i curiositat intel·lectual que va animar el panorama de l'època, i que José Antonio Marina i María Teresa Rodríguez de Castro tan bé disseccionen a La conspiración de las lectoras) a dictar una conferència en aquesta seu. El cèlebre dramaturg, en un neci joc de paraules, es va limitar a contestar que ell no donava conferències “a tontas y a locas”.

Anys després, al 1939, el Lyceum Club va ser “clausurat per causes polítiques” i les seves sales van passar a ser ocupades ni més ni menys que per la Secció Femenina, capitanejada per Pilar Primo de Rivera, qui propugnava una “nova dona” que, en la seva incapacitat congènita, estava mancada segons les seves pròpies paraules “del talent creador reservat per Déu per a intel·ligències virils”. 

Des de llavors ha passat gairebé un segle durant el qual no s'ha aturat la collita de frases misògines que han quedat per a la història de la infàmia, entre les quals, com era d'esperar, no es deslliuren de les pulles les dones creadores, a les quals se'ls ha dit de tot menys boniques i el talent de les quals s'ha denigrat fins a extrems insospitats. Por al talent femení? Per descomptat, i por a la competència que aquest implica. “Nosaltres no podem fer res més que interpretar millor o pitjor el que els homes han fet”, deia també la susdita i es quedava tan ampla.

Em temo que amb la seva brillant frase tampoc es referia a què ens era donat opinar sobre el que feien ells, els escollits, per la qual cosa no només haguéssim hagut d'abstenir-nos de crear sinó també d'exercir la crítica literària, d'art, cinematogràfica o teatral. I què dir d'escriure voluminoses tesis sobre qualsevol aspecte de la cultura o fer classes magistrals, com avui fan algunes dones en tants camps del coneixement. Si d'aquesta senyora tan poc amiga de les seves congèneres depengués, “el llibre dels llibres” seria la nostra única companyia i amb prou feines seríem ara consumidores de la pitjor cultura de masses.

L'esforç de molts i moltes (especialment de moltes) ha fet que des de llavors les coses hagin canviat substancialment i fa lustres que les dones consumeixen cultura amb normalitat i se les té per un públic fidel i entregat. És per això que sovint són elles, som nosaltres, les qui omplim els teatres, els cinemes, els museus i sobretot les sales de conferències. Però la nova dona de l'ideal falangista, destinada a restar com diu el refrany “con la pata quebrada y en casa”, sembla ser encara el somni de molts (ignoro si conscient o inconscientment). Sé que la meva afirmació pot sonar massa rotunda, però parlen les xifres, que constaten la seva escassa presència a l'altre costat de la platea, és a dir, allà on es gesta i es crea la cultura, cosa inconcebible en ple segle XXI i que hauria d'avergonyir-nos. Que l'exercici de la cultura sigui encara un exercici desigual no deixa de ser un drama nacional, que per cert sembla no preocupar a ningú. I m'atreveixo a afirmar, emulant les paraules de Gandhi quan deia que una civilització es pot jutjar per la forma en què tracta als seus animals (ara que la defensa dels animals està gairebé generalitzada), que un país és igualitari o no ho és en la mesura en què les dones participen igualitàriament en la seva cultura.

Avui la realitat inqüestionable és aquesta: a l'altra banda de les cues per accedir a una exposició o a una obra teatral, més enllà d'aquests públics generosos en rostres femenins, les dones són comptades i solen aparèixer sempre com a excepcions destinades a cobrir la quota d'alló políticament correcte. Succeeix en tots els àmbits de la cultura i n'hi ha prou en fer uns senzills càlculs. Estranyes raons, potser properes a les ciències ocultes (fonts autoritzades parlen d'un resistent cep del virus de la misogínia del qual no es lliuren ni els progressistes), fa que siguin ben poques les obres de dones que pengen de les parets dels museus, comptades les directores de cinema i teatre que estrenen en sales comercials, gairebé inexistents les compositores musicals, escasses les escriptores als catàlegs editorials més prestigiosos i comptadíssimes també les dones que apareixen en les tribunes públiques.

Mentre centres docents, escoles i universitats públiques, a les quals s'accedeix per rigorosa oposició, abunden en dones, catedràtiques incloses, en l'esfera que queda fora d'aquest àmbit les dones que es dediquen a la cultura sofreixen encara, per contra, el llast d'un ancestral costum: creure-les inferiors que els homes i, en conseqüència, de menor interès les seves creacions. És per això que en aquesta fase que Lipovetsky ha donat a anomenar de “la tercera dona” (on caminem pels carrers al nostre lliure albir, propietàries del nostre cos i del nostre pensament, enrolades en professions amb les quals antany no haguéssim pogut ni somiar), com diu el filòsof francès la igualtat no acaba d'arribar. Una de les parents pobres d'aquesta falsa igualtat és la cultura, on la nostra participació es troba molt lluny de ser paritària.

Seguint l'exemple d'associacions amigues (Clásicas y Modernas, MAV i CIMA), que després de presentar una queixa al defensor del poble van aconseguir del Ministeri de Cultura un informe extens i ben documentat amb les xifres estatals de la desigualtat en la cultura, des del Grup de Cultura de Feministes de Catalunya (integrat per dones de diferents àmbits com el teatre, la literatura, el cinema, la docència, el periodisme i la gestió cultural) hem volgut donar un toc d'atenció a la nostra Administració denunciant aquesta realitat injusta que pugna per perpetuar-se.

Així, l'11 de juliol vam lliurar al Conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell una carta oberta que, sota el lema “Per una Catalunya cultural paritària”, van signar dues-centes dones de la cultura catalana, algunes d'elles molt destacades, així com una quinzena d'associacions i grups vinculats a la cultura. En ella denunciem l'incompliment generalitzat de l'anomenada Llei d'Igualtat (Llei orgànica 3/2007 del Parlament Espanyol), que en el seu article 26 propugna “la igualtat en l'àmbit de la creació i producció artística i intel·lectual”, i sol·licitem a la Conselleria un informe amb les xifres de gènere en la cultura catalana, al mateix temps que proposem mesures concretes com ara la introducció de la figura del supervisor o supervisora de gènere a fi d'aplicar aquesta visió a les programacions culturals de l'àmbit de la gestió pública. Perquè no només volem denunciar sinó propiciar un canvi que ens condueixi a una Catalunya cultural paritària i estem disposades a ajudar a construir-la.

El consens que vam trobar entre les dones de sectors tan dispars com la universitat, la música, la dansa, les arts plàstiques i un llarg etcètera va ser definitiu perquè penséssim que valia la pena lluitar per un objectiu tan just, destinat a redundar en benefici de tots. I és per això que, tenint la certesa que la primera crida d'atenció havia de venir de part de les agreujades per la desigualtat, les dones, des del Grup de Cultura de Feministes de Catalunya tenim així mateix el convenciment que el nostre és un malestar compartit també per una part dels homes que treballen en la cultura. Hem obert doncs una segona fase de recollida de signatures en la qual els sol·licitem també el seu suport a la nostra reivindicació, així com el de les dones que encara no hagin signat i aspirin a un panorama cultural més equitatiu. Les signatures poden fer-se efectives a través del nostre bloc i ja són molts els integrants de la cultura que s’han sumat a la nostra campanya.

Perquè estem segures que la Conselleria de Cultura de la Generalitat atendrà una sol·licitud tan abundantment subscrita per aquelles que haurien de poder desenvolupar el seu treball cultural en condicions igualitàries. Esperem que el nostre Conseller sàpiga entendre la urgència de la nostra reclamació i no ens veiem obligades a recórrer al Síndic de Greuges, com van fer les nostres associacions amigues. Catalunya és una referència mundial a nivell cultural i no pot permetre's edificar el present i el futur de la seva cultura sobre les bases de la segregació. Volem pensar que, sent com és gran en tantes coses, no serà gasiva en la igualtat i mostrarà el rostre de la seva veritable identitat, que és plural, respectuosa amb les diferències i, sobretot, profundament democràtica.