Un casc de moto anomenat Burca...

Article de Gemma Lienas, escriptora, publicat al seu bloc

La setmana passada el Parlament català va rebutjar una proposta de Ciutadans per prohibir burques i niqabs als llocs públics. Els arguments dels diferents partits per votar-hi en contra van ser d’allò més peregrins. El més bèstia, el d’en Miquel Iceta, que va comparar el burca amb un casc de moto. Deunido! Com m’agradaria que el senyor Iceta hagués d’anar-hi engabiat durant tan sols un dia. El burca és una presó de roba, d’uns quants quilos de pes, que impedeix tenir una bona visió de l’espai, que limita el moviment i que, és clar, provoca molts accidents, a més de destruir l’autoestima de les dones obligades a portar-la. Tot perquè, segons certes cultures, elles han d’anar tapades per evitar ser un objecte de desig dels homes. Posats a fer, podrien embenar-los els ulls a ells i problema resolt, dic jo!

Quan vaig saber el resultat de la votació al Parlament ─notícia difícil de trobar perquè els mitjans no se’n van fer ressò─, em van caure les llàgrimes de pena i de ràbia. Una ocasió perduda per defensar els drets d’aquelles que més pelut ho tenen! I vaig recordar un llibre de l’any 2000, El grito silenciado, que l’Anna Tortajada va escriure a partir d’un viatge fet a Afganistan, durant el qual va recollir les lamentacions de les dones afganeses forçades a vestir el burca. “Ajudeu-nos, dones occidentals”, demanaven elles. Qui ens ho havia d’haver dit que, tretze anys després –invasió nord-americana inclosa!-, no tan sols les dones d’aquell país continuarien dins de la presó de tela sinó que les que arriben a Catalunya tampoc no rebrien l’ajuda de la nostra classe política per poder-ne sortir.

Hi ha qui pensa que les musulmanes es plantifiquen el burca o el nicab perquè en tenen ganes i que nosaltres, com a occidentals, no podem imposar-los un canvi d’indumentària. Potser sí que n’hi ha que es vesteixen de fantasmes perquè “volen“ (hi estan tan acostumades que ni es plantegen una altra possibilitat), però això no ha de ser obstacle perquè defensem la dignitat i la salut de les dones i declarem il·legal l’ús d’aquestes vestimentes. També hem posat en peu la llei contra la violència masclista malgrat que hi ha dones que proclamen el seu amor cap al seu agressor. En tot cas, jo em poso al costat d’aquelles que no volen dur-les i agrairien tenir la llei de la seva banda com a argument per tancar-los la boca als marits, pares, germans, imams… Ho sé perquè he parlat amb musulmanes que no volen portar vels de cap mena i ho sé també perquè, als anys cinquanta, com a filla d’un home amb mentalitat ben patriarcal, hauria donat qualsevol cosa perquè la llei em protegís de les seves idees educatives. Però durant la dictadura franquista això no era possible. En l’etapa democràtica, hauria de ser-ho.

Hi ha qui pensa que les musulmanes velades tindran l’oportunitat de socialitzar si permetem que continuïn duent niqabs i burques. De debò? No heu observat que una dona amb burca o niqab mai no va sola? Sempre van de dues en dues: una jove i una gran, que li fa de carrabina i li impedeix establir relacions fora de casa. A més, els cascs de moto deixen poques possibilitats per comunicar-se amb els altres; si ho vols fer, te’ls has de treure. No sé si m’explico… Aquest argument de “pobres així podran sortir de casa” és totalment fal·laç. Jo el vaig viure a Estrasburg, on la comunitat musulmana va reclamar un horari només per a dones a la piscina municipal, i el govern de la ciutat –socialista!- va admetre-ho perquè, si no, “pobretes, no podrien banyar-se”. O sigui, a la França republicana s’anava enrere com els crancs.

L’any 1968 posar-se una minifaldilla era un acte de rebel·lió contra el patriarcat. Jo me la plantificava quan ja havia sortit de casa i em sentia cofoia de desafiar (ni que fos lluny dels seus ulls) la imposició paterna de decòrum. És veritat (i una autèntica desgràcia) que actualment aquesta demostració de força contra les lleis patriarcals hagi estat pervertida per la indústria de la moda, la qual ha exagerat les formes fins a l’extrem d’hipersexualitzar les nostres nenes i fer-les semblar putes en miniatura.

No us amoïneu, però, ja s’albiren canvis a l’horitzó: dels Estats Units arriba el moviment “per la decència en la manera de vestir”. Diu la Julia Chew, una dissenyadora jove que en forma part: “Els meus dissenys estan inspirats pel meu gran respecte cap a Déu”.

Potser si el moviment s’imposa serà el moment de despenjar les minifaldilles de l’armari i tornar-nos-les a posar.

 Imatges: Blog Modelos de mujeres más reales y blog Por los derechos de todo ser indefenso.