Artemisa o l'esperit rebel

Sara Berbel conversant amb la Dra. Jean Shinoda Bolen

Artícle de la Psicòloga Sara Berbel Sánchez , publicat a Dones en Xarxa, Catalunya Plural

Al meu costat la Dra. Jean Shinoda Bolen em mira seriosament mentre preparo les meves notes i penso que ser una "dona viril" és una acusació que encara avui se sent freqüentment destinada a aquelles que no actuen com s'espera d'acord a l'estereotip.

Mary Wollstonecraft, George Sand o Simone de Beauvoir van fer saltar pels aires, cadascuna a la seva època, la concepció del "ser dona". Van ser brillants intel·lectuals, van estimar la literatura i el pensament, van buscar activament la independència econòmica, van explorar noves fórmules afectives fora del matrimoni, es van implicar apassionadament en la defensa de les dones i el canvi social i totes, invariablement, van ser acusades de comportar-se com "dones virils".

Al meu costat la Dra. Jean Shinoda Bolen em mira seriosament mentre preparo les meves notes i penso que ser una "dona viril" és una acusació que encara avui se sent freqüentment destinada a aquelles que no actuen com s'espera d'acord a l'estereotip. "Són com homes" -es diu d'elles, o bé "es masculinitzen". No obstant això, afortunadament per a les dones, el rang de possibles comportaments femenins és molt més ampli del que l’encotillat cànon designa per a nosaltres.

I aquest coneixement l'hi devem, principalment, a científiques feministes com la Dra. Jean Shinoda Bolen que va aprofundir ja en els anys noranta en els diversos models psicològics que conformen les personalitats femenines. En el seu llibre Les deesses de cada dona va proposar una nova psicologia de les dones basada en els patrons arquetípics que personificaven set deesses principals de la mitologia clàssica. La seva gran aportació va ser mostrar els models de dones dependents (aquells agradables per al patriarcat ja que els encarnen dones submises o vulnerables, dones que es defineixen en funció del seu vincle de parentiu -esposes, mares o filles-), i a més models alternatius de dones independents (existents també a la mitologIa grega), actives, rebels i no definides per les seves relacions masculines. D'aquesta manera, ampliava el camp d'actuació de totes aquelles dones perilloses o estranyes per als valors patriarcals alhora que els atorgava realitat, consistència i reconeixement.

Ara, més de vint anys després, Jean Shinoda Bolen arriba a Barcelona a presentar el seu nou llibre Artemisa, un dels mites que representa la personalitat de la dona rebel, l'activista, la que no es resigna i vol canviar el món, la que alberga al seu interior un "esperit indòmit". "Quan la passió i la perseverança es presenten juntes dia rere dia, la voluntat indòmita que sorgeix d'elles ens dota d'una energia que pot traspassar límits" -diu l'autora.

Quan li pregunto per què precisament ha escollit a aquest patró arquetípic per aprofundir-hi en aquests moments del segle XXI em contesta que té la intuïció que és el moment d'impulsar a totes aquelles dones que guarden alguna relació amb el mite d'Artemisa. "Ens trobem en la tercera onada del moviment feminista" -explica- "i aquesta és l'època en què totes les activistes han de prendre les regnes per eradicar d'una vegada el patriarcat i tot el dolor i violència que comporta". La Dra. Bolen creu que, aïlladament o de forma dispersa no serà possible canviar les situacions d'opressió i per això fa anys que promou els "cercles de dones" des de San Francisco, ciutat on viu, com a espais en els quals donar i prendre energia per continuar en la lluita personal i col·lectiva. És una ferma defensora que el canvi comença des de baix i progressivament ascendeix fins impregnar tots els estaments socials. El va descriure en el seu llibre El millonésimo círculo i creu que ara els cercles poden transcendir països i nacionalitats ja que a tot el món hi ha dones que estan defensant els seus drets i treballant per unes altres, qualitats típiques de la personalitat mítica d'Artemisa.

La seva proposta consisteix a encoratjar a les nenes aquests aspectes, sovint reprimits, que trenquen amb els mandats establerts i que cadascuna pugui trobar en si mateixa aquesta rebel·lia que la conduirà a la llibertat. "Els fills i filles de les feministes actuals protagonitzaran el canvi que estem esperant" afirma, mentre somriu confiadament. La miro i veig una dona d'aspecte fràgil però determinació indestructible, apassionada i perseverant, sens dubte, una Artemisa entre nosaltres.

Premio María Luz Morales para artículos sobre el empoderamiento de la mujer

Consultar BASES en Observatori Cultural de Gènere 

• El galardón es impulsado por ‘La Vanguardia’, la Fundació La Caixa y el OCG

El lugar que ocupan las mujeres en la sociedad, su plena participación en todos los sectores y, sobre todo, en las decisiones que afectan a sus vidas, es un indicador de su nivel de desarrollo y modernidad. Es una evidencia: ningún país alcanzará su pleno potencial sin empoderar a la población femenina. Pero pese a los progresos realizados, este nuevo escenario todavía tiene un pálido reflejo en los medios de comunicación. Por ello La Vanguardia, la Fundació Bancaria La Caixa y el Observatorio Cultural de Género han acordado impulsar de forma conjunta el Premio de Periodismo María Luz Morales, que pretende incentivar trabajos periodísticos que indaguen en esta realidad desde un punto de vista positivo y con la mirada puesta en el futuro.

La iniciativa parte del Observatorio Cultural de Género (OCG), creado en el 2013 para denunciar la escasa presencia de las mujeres en el ámbito de la cultura y darles mayor visibilidad. A lo largo de estos años ha elaborado diversos informes sectoriales (periodismo de opinión, cine catalán reciente y premios literarios ; este último se presentará el día 15 en el CCCB) y organizado actividades relacionadas con la mujer y la cultura. Fue precisamente a raíz del ciclo de conferencias Grandes catalanas celebrado el pasado año en el Ateneu Barcelonès cuando el periodista Lluís Reales, que impartió la charla sobre la figura de María Luz Morales, propuso organizar un premio con su nombre. “Nos pareció una idea fantástica, porque es una buena manera de rendir homenaje a una mujer extraordinaria, periodista, escritora, traductora... Una pionera en muchos aspectos que en momentos difíciles supo moverse en un mundo de hombres, pero hoy prácticamente olvidada”, señala la directora del OCG, la escritora y crítica literaria Mª Ángeles Cabré.

Directora de La Vanguardia durante la Guerra Civil a caballo entre 1936 y 1937 durante apenas unos meses, María Luz Morales (A Coruña, 1889-Barcelona, 1980) fue la primera mujer que dirigió un diario en el Estado español. Mujer culta y progresista, Morales fue nombrada por un comité obrero cuando La Vanguardia fue incautada por la Generalitat. Al finalizar la guerra fue primero recluida en un convento y posteriormente inhabilitada profesionalmente. Hasta que pudo volver a ejercer su profesión, en 1978, empleó seudónimos masculinos. “Escribió novelas, teatro, biografías e incluso adaptaciones de clásicos para niños, que marcarían a intelectuales como Martín de Riquer... Ella estuvo siempre en primera línea y fue amiga de Gabriela Mistral y Marie Curie, a quien acompañó en sus visitas a España”, recuerda Cabré.

Una excelente embajadora, por tanto, para un premio que quiere alentar trabajos periodísticos que se hagan eco de cómo las mujeres van tomando las riendas de sus propias vidas y profesiones. En su primera edición el galardón está dotado con 4.000 euros (para un artículo periodístico publicado durante el 2015 en la prensa en soporte papel o digital) e incluye un áccesit de 1.500 euros para trabajos aparecidos en otros formatos digitales (vídeos, webdocs, podcasts, etcétera). Los premiados recibirán asimismo una pieza artística realizada por una artista menor de 35 años, que variará en cada convocatoria. Los artículos pueden enviarse por correo electrónico a la dirección del OCG (observatoricultural@gmail.com) antes del 31 de enero del 2016 y el fallo será emitido por un jurado integrado, entre otros, por Mary Nash (catedrática de la UB especializada en historia de las mujeres), Neus Bonet (decana del Colegio de Periodistas de Catalunya), Salvador Alsius y la periodista cultural de La Vanguardia Maricel Chavarría.

No queremos más mujeres maltratadas, no queremos más mujeres asesinadas

Ma Àngels Viladot

Artículo de Ma Àngels Viladot, publicat a eldiario.es Dones en Xarxa

El 25 de noviembre de cada año es el Día Internacional contra la violencia a las mujeres y las niñas, o lo que es lo mismo, contra la violencia machista. El clamor es desde hace demasiados años el mismo. Se eligió esta fecha en recuerdo y homenaje de tres hermanas asesinadas en Santo Domingo, el siglo pasado. Este año, como cada año desde entonces, las mujeres han salido a la calle, se han hecho homenajes y actos para recordar a las que, como las tres hermanas asesinadas, han perdido la vida por el hecho de ser mujeres. Para recordar tantas mujeres maltratadas por violencia machista y tantos niños que, directa o indirectamente, sufren las consecuencias. Es, por tanto, un día triste. Un día en que la reivindicación va ligada al sentimiento de tristeza. Por de pronto, en Cataluña 6 mujeres asesinadas en lo que va de año. Y una de cuatro mujeres ha sufrido un ataque machista. En España en los últimos 10 años han sido asesinadas más de 800 mujeres. Una de cada ocho mujeres ha sufrido violencia física y / o sexual por parte de su pareja o ex-pareja. Y una de cada cuatro mujeres son sobrevivientes de la violencia psicológica.

Se dice que no podemos saber con exactitud cuántas mujeres mueren cada año a manos de un hombre que las estadísticas se falsean. Se habla de unas 70 mujeres de media en España. Muchas. Sí sabemos cuántas mujeres presentan denuncias: alrededor de 26.000 en el primer trimestre de 2015 (hay que decir que sólo un 0,01% son falsas), y en Cataluña, 10.918 (un 48% se han hecho por vejaciones y maltratos psicológicos ; un 37% por violencia física y un 2% por violencia sexual de las parejas o ex-parejas). Sabemos cuántas denuncias se retiran por miedo, por vergüenza, por sentimientos de culpabilidad, por creencias erróneas de las mujeres y sabemos del trabajo ingente de la policía, los servicios sanitarios y asistenciales. En concreto, los Mossos han arrestado este año 4.288 hombres por violencia doméstica. La mayoría de los agresores y de las víctimas tienen entre 21 y 51 años.

La violencia machista y una de sus derivaciones, la violencia doméstica, más que un problema social, es un atentado a los derechos humanos más elementales que está presente en todos los países del mundo. Podemos decir sin ambigüedades que estamos ante un problema universal ya que no hay ninguna región del mundo, ningún país y cultura en que se haya conseguido que las mujeres estén libres. Hablamos de muchos millones de mujeres (entre ellas cuento las niñas y las jóvenes menores de 18 años).

Los Organismos internacionales, los Comités dependientes de Naciones Unidas como el Comité para la Eliminación de las Discriminación contra la Mujer (CEDAW) de Naciones Unidas, analizan la realidad y hacen propuestas a los diferentes Estados miembros. Propuestas que deberían ser de obligado cumplimiento. Igualmente como debería ser de obligado cumplimiento el tratado de Estambul cuando recomienda acciones para paliar esta lacra. Una vulneración de los derechos humanos que nos advierte que una de cada tres mujeres en el mundo ha sido víctima de violencia machista. Que nos dice que 62 millones de mujeres europeas han sufrido violencia a manos de un hombre.

La implicación, como digo, de las Naciones Unidas, también de la Organización Internacional del Trabajo y diferentes ONG con gran capacidad de incidencia internacional, es hoy en día una realidad firme. A pesar de todo el trabajo ingente, la violencia contra las mujeres no sólo persiste visiblemente sino que la contrariedad que suscita su voluntad de libertad y para ser tratadas en la igualdad y el respeto es alarmante. Hay que insistir en que no es un problema de las mujeres, ellas son las víctimas, el problema es sobre todo de aquellos hombres que tienen mentalidad machista y que no quieren aceptar que las mujeres son seres humanos y seres humanos libres.

La exigencia que sale de esta gran preocupación internacional es que los Estados condenen la violencia sin excusas, lo que quiere decir que no defiendan ninguna costumbre, ninguna tradición o consideración religiosa que les permita eludir su obligación de eliminarla. Afortunadamente, el "relativismo cultural" ha queda rechazado; como mínimo, queda en entredicho. Cuando los actos de violencia machista quedan indemnes agravan indefectiblemente sus efectos. Cuando el Estado no castiga a los infractores, la impunidad no sólo intensifica la subordinación y la impotencia de las mujeres que la sufren, sino que, además, transmite a la sociedad el mensaje de que la violencia machista es aceptada e inevitable. El comportamiento violento se convierte así en normalizado.

La violencia hacia la mujer no es consecuencia de actos al azar de mala conducta individual, sino que está profundamente arraigada en relaciones estructurales de desigualdad entre los géneros, hombres y mujeres. Su ubicuidad, es decir, la dominación sistémica de las mujeres por los hombres, es una consecuencia del patriarcado. Acorazado en normas sociales y culturales, lo encontramos incrustado en las economías locales y mundiales; institucionalizado en el derecho y en las estructuras políticas, en las ideologías formales y el discurso público. Según la OMS, los hombres usan la violencia contra las mujeres para disciplinarlas en los roles femeninos tradicionales o cuando perciben amenazada su masculinidad. Cuando una mujer transgrede las normas sociales prescritas y los roles de familia, la violencia ejercida para someterla no es sólo un acto aislado oscuro sino que, en virtud de sus funciones punitivas y de control, lo ejecutan para domarlas y perpetuar su discriminación.

Un estudio reciente realizado por las Naciones Unidas con 4.000 niños y niñas de diferentes países nos muestra que alrededor del 65% de estos niños y niñas están de acuerdo en que "una mujer debe aceptar la violencia para mantener unida a la familia "y un 43% y pico que" hay veces que una mujer se merece ser golpeada ". A los seis años, cualquier niño es capaz de reconocer los roles de género: una 'buena niña' es la que escucha y muestra respeto por los mayores, ayuda a su madre y se queda en casa. Un 'buen niño', sin embargo, es travieso, tiene muchos amigos para jugar en la calle y no siempre tiene paciencia para escuchar a los mayores.

De modo que la violencia contra la mujer no puede atribuirse únicamente a factores psicológicos individuales ni a condiciones socioeconómicas como, por ejemplo, el desempleo. Las explicaciones de la violencia que pretenden centrarse principalmente en los comportamientos individuales y las historias personales, como el abuso del alcohol o una historia de exposición a la violencia, pasan por alto la desigualdad de género y la subordinación femenina sistémicas . Mientras la mayoría de las mujeres que han sufrido la violencia de su pareja señalan las normas sociales y culturales como factores causales, la mayoría de los hombres la atribuye a las dinámicas interpersonales. Me parece prioritario que, por erradicarla, se destinen esfuerzos en comprender y abordar el contexto social más amplio de las relaciones de poder entre los hombres y las mujeres.

Me parece que de este horroroso y crónico atentado a los derechos humanos más elementales tenemos que hablar desde todos los frentes y desde todas las perspectivas que se relacionan. De este problema de la violencia machista tenemos que hablar al igual que tratamos y abordamos otras preocupaciones sociales que tenemos. Tenemos que hablar con los compañeros de trabajo, en los momentos de ocio con los amigos, en las escuelas, institutos y universidades, en el trabajo, en los centros de salud y hospitales ... Desgraciadamente muchas adolescentes sufren acoso de sus compañeros sentimentales que pretenden controlarlas, controlar sus sentimientos y actividades. Preparémonos a fondo para poder dar argumentos razonados. Hablemos, esforcémonos para tratar sobre qué significa "empatía", esforcémonos para hablar del control, del poder, de los celos, de las culturas que desprecian a las mujeres.

Las noticias sobre más muertes absurdas en París, Mali, Siria, Túnez ... parece que nos han de insensibilizar. Pero no nos lo podemos permitir. Debemos continuar conmocionandonos, debemos continuar indignandonos por tantas muertes inocentes y malos tratos. Tenemos que acabar con esta lacra en una sociedad que, además, se denomina a sí misma moderna y demócrata. De momento sólo se destinan el 0,0103% del total de los presupuestos del estado. Lo que nos indica el poco interés y el poco compromiso, ni ético ni político, que está permitiendo que se maltraten y asesinen a mujeres.

Violència: vull comprendre

Dolors Renau

Article de Dolors Renau, publicat a eldiario.es Dones en Xarxa 

Vull entendre per què ells maten i maltracten. Per què la violència que assassina, dispara, destrueix és gairebé sempre masculina excepte algunes excepcions que confirmen la regla. És la mateixa violència que nodreix el terrorisme, que llança bombes i maneja explosius. No es tracta de "l'agressivitat", aquesta pulsió tan masculina com femenina, sinó de l'expressió violenta de la mateixa que, acceptem-ho, està gairebé sempre protagonitzada per homes.

És cert que la violència satura l'aire que respirem, la tele que mirem distretament, els jocs i vídeo jocs amb els que els nostres fills i néts homes van aprenent com és el món en què viuen i què és el que els toca -a ells en tant que homes- fer en ell. Aprenen de mil maneres, explícites moltes vegades i implícites moltes més, de ser home- jove home o nen, arribar a ser un autèntic home digne de tal nom i digne, per això de representar a tota la humanitat (és a dir a Homes i dones ...) implica posseir unes determinades qualitats de fermesa, competitivitat sense les que no són complets. I que, en cas necessari no han d'acovardir-se davant l'ús de la violència: l'home ha de poder exercir-la sense que li tremoli la mà. Exagero? No ho crec. Les dades estadístiques donen la raó d'aquestes afirmacions. I moltes reflexions recents segueixen aquest mateix camí.

En aquests últims dies estem vivint una gran commoció ciutadana i institucional causada pels atemptats terroristes. Hem vist innombrables vegades, gairebé de forma invasiva en televisió, imatges de violència, por i terror. Sovint per airejar una mica l'esperit, hem buscat alguna cosa diferent en algun altre canal. Sense molt èxit. Fins i tot en algun moment he tingut la impressió de certa confusió: la pel·lícula que m'oferien, alguns anuncis de jocs i joguines, la sèries, resultaven ser estranyament semblants al que mostraven les notícies: no hi havia manera d'escapar de la violència. I aquesta no és una situació excepcional: el bany de violència és quotidià, casolà, familiar. Ens ho mengem amb la sopa que engolim en el sopar. Ens habituem i el que és pitjor, habituem als joves, no només a la seva existència quotidiana, sinó que els comuniquem que la violència és una cosa innata, natural i és un recurs del qual es pot recórrer en cas necessari. Cada dia reben classes pràctiques a la tele, en els vídeo jocs i en l'adoctrinament subtil que procedeix dels estereotips que produeixen el màrqueting, els descontrolats patis de les escoles, algunes exhibicions esportives de masses mentre se'ls inculca certa duresa en les seves conductes i es desvaloritzen algunes de les més importants i necessàries virtuts humanes

Només falta que aquesta "naturalització" de la violència, aquesta habitació quotidiana al seu ús trobi ocasions per actualitzar-se. Que passi d'allò vist, imaginat o jugat a la realitat. És un gran salt, si. Però és un salt que es dóna. Es dóna quan el joc es carrega d'ideologia justificativa, es carrega de "raons" (en el cas de la violència armada i del terrorisme ...) o quan, en l'àmbit personal es posa en qüestió una cosa tan íntima, tan intransferible com aquells trets que defineixen la nostra identitat. Quan es qüestionen de forma radical, profunda el nucli mateix del que s'ha vingut entenent per "virilitat" i que resulta intolerable, davant del que s'està desarmat... I llavors es recorre al recurs. Finalment, el tolerat, vist, acceptat per tota la cultura, el qual està impregnant l'aire que es respira i que integra, encara que no es digui amb aquestes paraules, un dels valors de la identitat viril. I llavors esclata la catàstrofe Perquè aquest qüestionament intolerable per a ells sol produir-se en la intimitat, en els nexes més íntims, en els nuclis personals recòndits on ells tenen la impressió que es juga el seu ésser Home. El seu poder. La seva autoestima. I la violència masclista esclata llavors fins a les ultimes conseqüències ...

No hi ha més camí, a la llarga, que prestar molta atenció i esforços a l'educació dels nens-homes, per ajudar-los a construir identitats més col·laboratives i menys competitives, a canalitzar la seva agressivitat de forma civilitzada i no a cops de puny, a acceptar les seves fragilitats i pors, a canalitzar sentiments i donar-los nom: només la violència és muda, ens diu Hanna Arendt... Aprendre a respectar al diferent forma part d'aquest catàleg de mesures. I també cal desfer el nus intern que tenalla dones i nenes perquè avancin en la seva capacitat de denunciar, actuar crear i fer respectar els seus bàsics drets humans. I lluitar obertament perquè la cultura, els mitjans deixin d'estimular la violència, de normalitzar, de fer-la digerible i gairebé amable. I cal feminitzar la política no només en els seus continguts, sinó en els seus mètodes mitjançant l'acció de dones que tinguin molt clar que la igualtat, els drets humans, els diàlegs i el pactes han de substituir a les imposicions, la competència constant, les violències i les armes.... Cuan largo me lo fiais, Sancho.

Sé que és com una llarga carta als Reis Mags. Però de vegades, les cartes, arriben a les seves destinacions. I són llegides.

Violència Masclista, article de Marina Subirats

Article de Marina Subirats, Sociòloga  especialitzada en  els camps de sociologia de l'educació i sociologia de la dona. Publicat a Nous Hotitzons

Aquests dies, els crims contra les dones han esdevingut un verdader malson. No sabem ben bé quantes han mort aquest any a mans de marits, exmarits, amants, amics, clients, pares i altres homes del seu entorn; quan tractes d’aclarir les xifres és un autèntic laberint, perquè les estadístiques oficials tendeixen a voler minimitzar-les, a partir d’una classificació que té en compte només aquells crims en els quals ha existit una relació de parella. Recordeu, per exemple, les dues noies mortes aquest darrer estiu a mans de l’exparella d’una d’elles: ah, només aquesta va ser comptada com a víctima de violència de gènere, que l’altra era una amiga. Quin absurd! Quants esforços per amagar l’evidència d’una violència masclista desaforada, destructiva, injusta, que mata dones, criatures i, més encara, homes, encara que en aquests casos no l’anomenem així, i podem seguir ignorant-ne les causes!

No podem entendre la violència que s’exerceix sobre les dones com si fos un fenomen diferent del conjunt d’actes violents. En la seva arrel, la violència només pot ser de dos tipus: o aquella que s’empra per defensar-se d’un altra violència, o aquella que es deriva d’un tipus d’home que ha cregut que pot imposar-se al seu entorn, a les persones que l’envolten. Que creu que té dret a fer la seva voluntat per damunt dels drets de les altres persones, obligant-les i sotmetent-les fins a la mort, si cal. I, en aquest cas, sempre és una violència masclista.

Per què masclista, em direu, si de vegades és emprada per les dones? La primera evidència és empírica: de tots els homicides que van passar pels jutjats a Espanya l’any 2014, el 93% eren homes. I a qui van matar? Doncs, sobretot, a altres homes: un 69% de les víctimes ho eren, enfront d’un 31%, que eren dones. La diferència és que les dones ja no admetem la violència com una actitud normal i els homes, sí. La prova: no els costa gaire declarar la guerra, bombardejar, destruir, matar gent innocent. Son “danys col·laterals”. Per damunt del dret a la vida, el més fonamental de tots, s’accepta el dret a imposar la seva voluntat, caigui qui caigui. Després d’anys d’estudiar la construcció de la personalitat masculina, he hagut d’arribar a la conclusió que el nucli de la virilitat és encara avui la construcció del guerrer. Què podem esperar doncs, d’aquest guerrer amb dret a imposar la seva llei?

Les dones, construïdes i educades per a la cura de la vida, ja no ho podem admetre. La violència s’ha d’acabar: hem de dir no a les guerres, als feminicidis, als homicidis. Hem d’exigir dels poders públics molta més fermesa i contundència en l’eliminació de la violència masclista, començant per l’educació de la ciutadania, per la revisió dels continguts comunicatius, de les imatges públiques. No podem admetre ni un dia més que quan nosaltres, amb tant esforç, seguim defensant i tenint cura de la vida, hi hagi homes que, per raons inadmissibles, decideixen destrossar-la

Jornadas Internacionales de #Mujeres Liderando en las #TIC

Coincidiendo con la celebración del Smart City Expo en Barcelona. Dones en xarxa organiza estas jornadas. El objetivo principal es visibilizar y reunir el conocimiento y la experiencia de mujeres que están liderando proyectos tecnológicos sobre la evolución y retos de la sociedad en red y la economía digital para promover el talento de las mujeres en el campo de las tecnologías. 

Dones en xarxa Organiza estas jornadas de forma colaborativa con otras mujeres referentes en el ámbito TIC o el uso de las redes, mujeres que lideran mesas, impulsoras del coctel&blocs en Barcelona y Madrid, y embajadoras del evento.

Las Jornadas Internacionales de Mujeres Liderando en las TIC quieren ser la culminación de la década de trabajo en pro del uso de l la tecnología como una gran oportunidad para las mujeres tanto en el ámbito personal como social y profesional.

Organiza: Dones en xarxa

La Jornada contarà con 4 mesas

9h Acreditación y entrega de documentación

Bienvenida

Mesa 1. 9:30h. Si yo puedo, tu puedes. El talento femenino tiene que estar en la revolución de las redes

10:30 Pausa Café

Mesa 2. 11h.  Mujeres liderando la economía digital. Evolución y tendencias de la economía digital desde la perspectiva de género. Oportunidades de éxito

Mesa 3 12:30h. Mujeres emprendedoras liderando la Transformación Digital

Pausa Comida

Mesa 4 16h. Mujeres emprendedoras liderando la Transformación Digital

Còctels & Blocs  18:30h – Este acto se celebrará en Milano Cocktail-Bar (Ronda Universitat 35, Barcelona) – Inscripció independiente.

Con ocasión de la jornada y del 10º aniversario de Dones en Xarxa se organizará un Còctels&Blocs especial con el objetivo de generar networking entre las mujeres asistentes y sumar a las mujeres que participen durante estos días en el Smart City Expo.

¡Inscríbete!

23a Edició Premis de Comunicació No Sexista

El divendres 13 de novembre tindrà lloc el lliurament dels Premis de Comunicació no Sexista 2015 en el marc de la commemoració dels 23 anys de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. L’acte se celebrarà a l’Auditori del CaixaForum (Avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia, 6 – Barcelona) a partir de les 7 de la tarda.

A més, enguany, durant l’acte també es lliurarà el PREMI MARGARITA RIVIÈRE AL RIGOR PERIODÍSTIC AMB VISIÓ DE GÈNERE, que en la seva primera edició ha estat atorgat a la periodista MILAGROS PÉREZ OLIVA. Aquest premi es lliura en memòria de la periodista barcelonina Margarita Rivière Martí (Barcelona, 1944-2015)

Més informació: Revista Dones Digital

Conferència: "L'Impacte de Gènere a la Reforma Penal del 2015"

                                                                                                                                Organitza:

Comissió de Dones Advocades i Associació de Dones Juristes

18 de novembre de 2015

19.30 hores

Aula 1 del Centre de Formació de l’ICAB

(c/Mallorca, 281)

CONFERÈNCIA

'L’IMPACTE DE GÈNERE EN LA REFORMA PENAL DEL 2015'

LA PONENT:

Mª. Luisa Maqueda Abreu, Catedràtica de Dret Penal de la Universitat de Granada

MODERA:

Patsili Toledo Vasquez, Comissió de Violència, Associació Dones Juristes

PRESENTA:

Pilar Rebaque Mas, Advocada,  Comissió de Dones Advocades

INSCRIPCIÓ ON LINE MITJANTÇANT LA PÀGINA WEB DE L’ICAB

WWW.ICAB.CAT (formació – tots els cursos – buscar per ordre cronològic) (

mail de contacte comissions@icab.c

Respuestas a la violencia contra la mujer. Presentación de Libro

Una Sinergia entre Aresta Editorial e Interess

25 Noviembre en el Ateneu Barcelonés 

18:30h C/Canuda 6

El libro Respuestas a la violencia contra la mujer se centra en cómo ayudar a las mujeres traumatizadas por la violencia doméstica para que sean resilientes al trauma del maltrato padecido. Desde la perspectiva de la psicología positiva, la autora, Ma. Àngels Viladot, se propone que estas mujeres se empoderen, tomen las riendas de sus vidas y se constituyan como sus propias enérgicas defensoras. Parte Viladot de la visión que reconoce que la desigualdad de género socialmente estructurada es la razón primaria de la alta ocurrencia de la violencia contra las mujeres en la sociedad. La autora insiste en que hacen falta más recursos humanos para poder atender a estas mujeres y sus hijos adecuadamente y poder poner en práctica los programas de intervención más eficaces.

Autora

Ma. Àngels Viladot es doctora en Psicología social. Actualmente es profesora consultora y tutora de la Universidad Oberta de Catalunya. Ha publicado un centenar de artículos y doce libros de psicología social y comunicación interpersonal e intergrupal, algunos sobre las problemáticas de las mujeres por razón de su género. Su libro más reciente es Gender at work: a socio-psychological perspective (2015), publicado por la editorial Peter Lang. Ha recibido el premio Maria Aurèlia Capmany, 2015, otorgado por el Ayuntamiento de Barcelona por el proyecto de investigación «Igualdad salarial». Es miembro de la International Communication Association (ICA) y miembro de la American Psycological Association (APA).

Sinopsis de la OBRA

Como todos los tipos de violencia que padecen las mujeres, la violencia doméstica constituye una violación de los derechos humanos y de las libertades fundamentales, así como una causa muy importante de problemas de salud física y mental en las mujeres de todo el mundo.

7, 11, 17, i a l’agost, quantes?

Marina Subirats

Article de Marina Subirats, Catedràtica Emèrita de Sociologia a la UAB, publicat a l'Ara.cat

7 al maig, 11 al juny, 17 al juliol, i anem sumant, que l’agost no s’ha acabat i el malson segueix. 5 a Catalunya des de l’inici de l’any, 63 a Espanya, en progressió creixent respecte a anys anteriors. Dones assassinades per homes sovint molt propers, parelles o ex-parelles. Cal afegir-hi l’assassinat de 5 homes, morts que també en un context familiar, típic del que coneixem com a violència de gènere. El degoteig de feminicidis espaordidors puntua aquests dies calorosos com una maledicció que no aconseguim superar, i que nega amb contundència la imatge bucòlica dels estius familiars de felicitat a dojo.

Per què a l’estiu aquests crims s’aguditzen? Per què no aconseguim aturar-los? Què cal fer? Molts interrogants s’acumulen sense gaires respostes; algunes lamentacions dels responsables públics, alguns minuts de silenci, flors, llàgrimes, espelmes, i un altre cas ja desvia la nostra atenció. Que no totes les morts son iguals, no totes pesen el mateix. Les de dones pesen molt poc, gairebé gens, en la consciència col.lectiva.

Anem per parts: per què ara? Doncs bé, des de finals del segle XIX, quan es va  estudiar la influència de causes socials damunt el suïcidi, va quedar clar que en els períodes de festa, de més intensitat de contactes, de ruptura de les rutines de feina, és quan el nombre de suïcidis creix. Per quina raó? Perquè son moments en que les persones que no poden gaudir de les relacions d’acord amb els estereotips existents es senten pitjor, experimenten de forma insuportable la seva incapacitat de fer com els altres. Val també això per als homicidis? Molt probablement, i especialment pels assassinats que es produeixen en el context familiar, fruit dels conflictes i la infelicitat. Quan les postals estiuenques de platges al sol i vespres romàntics posen de relleu que la pròpia vida és un desastre, la desesperació s’accelera i aboca a la tragèdia. I els feminicidis son només la punta de l’iceberg; quantes dones, aquest estiu, no estan patint també més maltractaments que mai?

La infelicitat no és excusa, naturalment. Per què matar a la parella és una reacció masculina i no femenina? Gairebé els únics casos que es coneixen de dones que maten la parella son en defensa pròpia i de les criatures, quan ja s’ha sofert molt i s’ha intentat tot. 

Fa anys que treballo sobre els arquetips masculins dominants en la nostra cultura: l’agressivitat n’és una component obligada, exigida fins i tot, que s’estimula en el nen quan no la mostra de manera espontània. El nen aprèn que s’ha d’imposar si vol que el respectin, i que, si no pot d’altres maneres, ho ha de fer emprant la violència. No em parleu de testosterona, que és la disculpa fàcil: és clar que existeix i fa el seu paper, però molt més hi contribueixen la societat i la cultura, que els regala armes des la petita infància, que els ensenya a gaudir matant virtualment, a menystenir les actituds empàtiques, considerades febles, pròpies de dones. Parlem dels feminicidis, ja era hora. Però, sabeu quants homes moren assassinats cada any, a Espanya? Aproximadament el doble que dones. Només un 12% van morir a mans de familiars, l’any 2012, mentre que les dones va ser un 58%. Els homes es maten d’altres maneres, però també per violència de gènere masculí, malgrat que no li donem aquest nom.

Cal exigir mesures als poders públics: si no anem a l’arrel, no farem res. És la cultura que ha de canviar, és l’educació des de la infància, família, escola, jocs infantils, relacions, aprenentatge de la cura i la solidaritat, enlloc de l’agressivitat, perquè és en els primers anys de la vida quan hàbits i actituds arrelen. I lamentablement, això no prospera. A més de 10 anys de l’aprovació de la Llei contra la violència de gènere, no s’han dut a terme gairebé cap de les recomanacions que es van fer en relació a l’educació com a prevenció. Ben al contrari: s’ha eliminat l’educació per a la ciutadania, que era l’espai destinat a aquests temes; no s’han revisat els llibres de text, que segueixen plens d’estereotips de gènere; s’han eliminat programes de coeducació existents anteriorment, també a Catalunya; no s’han anomenat les persones que, des dels consells escolars, havien de vetllar per aquests canvis. Ben al contrari, els consells escolars han quedat afeblits. I, evidentment, s’han retallat totes les prestacions i recursos destinats a les dones que corren el perill de maltractaments.

Ja n’hi ha prou de polítiques d’aparador, que només serveixen per anunciar que ja s’ha fet tot el que calia. Sabem perquè es produeix la violència de gènere. Sabem que cal eradicar-la i com fer-ho. Sabem que no és fàcil ni admet remeis immediats, que només una feina llarga i constant pot canviar la nostra cultura, els estereotips masclistes mortífers. És hora que, dones i homes, exigim dels governs que s’hi posin d’una vegada i que, en cas de no fer-ho, els demanem comptes per cada dona assassinada. Tal com ens recordeu molt sovint: hi ha una llei? Doncs toca complir-la.

                                                                                                                                             

Maternitat subrogada

Gemma Lienas

Article de Gemma Lienas, escriptora 

“Maternitat subrogada” és la terminologia amb què es coneix ara el que fa un temps es denominava “ventres de lloguer”. A mi també m’agrada molt més aquesta nova terminologia perquè vol dir que una dona posa a disposició d’algú altre el seu úter per concebre una criatura. Em sembla un acte de generositat i solidaritat immens.

I, naturalment, les conductes altruistes com aquesta només ho són si estan al marge de qualsevol contraprestació econòmica. Si jo puc “llogar” l’úter d’una dona significa que tinc prou diners per fer-ho i que l’altra dona, tot i que potser ho fa per raons filantròpiques, també ho fa per problemes econòmics.

Quan subrogar la maternitat passa per “llogar” el ventre d’una altra estem davant d’una injustícia social. Per què?

Perquè és un problema de gènere. La majoria de pobres al món són dones. Són elles les que, per culpa de la dicotomia “temps de la cura-temps del treball” que propugna el patriarcat, han estat obligades a ocupar-se de la casa i la família i no han pogut estudiar ni tenir una feina remunerada.

Perquè és un problema de sexe (femení!). La capacitat de les dones per parir sovint s’ha girat contra elles. Al neolític, això és el que va propiciar la dominació masculina i la subordinació femenina. I, per exemple, actualment el PP encara vol continuar decidint si podem avortar o no i el Tribunal Constitucional, si els farmacèutics poden acollir-se a l’objecció de consciència i no vendre la píndola de l’endemà.

Perquè és un problema de classe. Quan no tens força de treball (“les meves mans, el meu capital”, que deia el PSUC), ni béns per oferir (vegeu el meu article anterior: Economia col·laborativa?), l’engranatge capitalista t’exigeix el lloguer del cos.

Per tant, sí, crec que s’ha de legislar sobre la maternitat subrogada –i no sobre els ventres de lloguer!-- exactament com s‘ha fet amb la donació d’òrgans. Les persones que volen tenir una criatura i no poden haurien d’apuntar-se en una llista d’espera, i un comitè ètic hauria de decidir qui té més idoneïtat per ser-ne beneficiari. Exactament igual que quan una persona necessita de manera vital un ronyó o un pulmó.

Ara, això sí, caldrà tenir present que, com passa amb la donació d’òrgans, no tothom arribarà a aconseguir-ho. A l’estat espanyol, hi ha 20.000 casos de persones que tenen alguna mena d’impediment per tenir la criatura que voldrien. Ja es veu que és impossible complaure el desig de tothom. Caldrà, doncs, també que els i les occidentals comencem a pensar que no tots els nostres anhels poden ser satisfets; que no podem continuar actuant com criatures mimades convençudes que amb diners tot és possible.

Gemma Lienas

www.gemmalienas.com

@gemmalienas

¿Liderazgos Femeninos o feministas?

Sara Berbel

Artículo de Sara Berbel, doctora en Psicología Social y directora de Empowerment Hub publicado en Catalunya Plural.

Amelia Valcárcel en el Congreso Feminaria del Mediterráneo celebrado recientemente en Tarragona. Sin duda una mirada general mostrará que se han producido avances, pero a cada paso hacia adelante le suceden dos en retroceso. Las mujeres sufrimos con frecuencia la desolación del antiguo héroe Sísifo que fue castigado por los dioses a empujar una enorme losa hasta la cima de una colina sin lograr nunca su empeño.

Si nos parece intolerable esperar a esa fecha, sugiero que dejemos de enredarnos en cuáles son mejores liderazgos, si femeninos o masculinos, ineludiblemente teñidos de deseos y estereotipos, y abordemos la auténtica cuestión: independientemente del sexo, solo los liderazgos feministas avanzarán en la igualdad.

Existe una tendencia general a pensar que las mujeres, al ser directamente afectadas por la discriminación, serán las primeras defensoras de las políticas de igualdad y abanderadas del feminismo. Sin embargo, todos los estudios llevados a cabo al respecto muestran que esa creencia es errónea. Las mujeres, como resultado de una educación profundamente patriarcal, incorporan en su vida los valores fundamentales de nuestra sociedad, diferenciándose muy poco de los que reciben los hombres en cuanto al rol que deben desempeñar unas y otros.

Del mismo modo, se observa una elevada expectativa en cuanto al hecho de que la presencia de mujeres en puestos de decisión cambiará la sociedad ya que se supone que ejercerán liderazgos diferentes a los que estamos habituados. Se espera de ellas que actúen de acuerdo al rol para el que han estado educadas, a saber, comprensión, sensibilidad, trabajo en equipo, emocionalidad y, una vez más, promoción de mujeres y defensa de sus derechos. Sin embargo, también aquí los estudios objetivos enfrían esa percepción, cuando no la desmienten completamente. No voy a citar la retahíla de investigaciones que, desde la Psicología Social muestran estos extremos, aunque cualquiera de los metaanálisis de la Dra. Isabel Cuadrado les conducirá a ellos. Creo que bastará con un sencillo repaso, a modo de anécdota, a los líderes actuales de los partidos políticos en nuestro país. Entre los hombres, analicemos el modelo de liderazgo de Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Angel Gabilondo, Pablo Iglesias, Albert Rivera, Luis García Montero o Alberto Garzón. Entre las mujeres, detengámonos en el modo de actuación de Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría, Esperanza Aguirre, Susana Díaz, Rosa Díez, Ada Colau o Carme Forcadell. ¿Podemos realmente adscribir rasgos transformacionales, consensuadores y feministas a las mujeres citadas y autárquicos, individualistas y “dictatoriales” a los hombres? Es fácilmente observable que la diversidad entre sexos es muy amplia y que, en consecuencia, pueden hallarse varones con liderazgos democráticos, horizontales y centrados en la persona pero también mujeres autoritarias y personalistas.

El hecho de nacer mujer, es decir, el sexo biológico, no presupone ningún tipo de valor ni ideología, como tan lúcidamente señaló Simone de Beauvoir. Tampoco induce, en consecuencia, a ningún tipo de liderazgo específico. Es cierto que la educación diferencial en la negociación y centrada en la relación puede facilitar en algunas mujeres liderazgos más transformacionales, pero todavía no hay suficientes datos (ni mujeres en puestos de decisión) que aporten diferencias estadísticamente significativas. La conciencia política y social no es congénita sino que se adquiere con el paso del tiempo y a partir de las elecciones que realizamos a lo largo de nuestras vidas; un proceso de maduración y desarrollo que supone un reto tanto para hombres como para mujeres.

Por otro lado, el feminismo no es un sentimiento ni una emoción, pese a las grandes dosis de pasión que suelen acompañar a quienes lo defienden, sino una voluntad de actuación política, una ideología para el cambio social. Ello implica que la igualdad solo llegará de la mano de líderes y lideresas (como le gusta decir a la maestra Marcela Lagarde) que tengan profundas convicciones en torno a la igualdad de los seres humanos, que estén determinados a luchar con valentía por ellas y que lo hagan de forma colectiva y no individual, empoderando a la población y fortaleciendo a la democracia. La igualdad necesita imperiosamente liderazgos feministas.