martes, 24 de noviembre de 2015

Violència Masclista, article de Marina Subirats


Article de Marina Subirats, Sociòloga  especialitzada en  els camps de sociologia de l'educació i sociologia de la dona. Publicat a Nous Hotitzons

Aquests dies, els crims contra les dones han esdevingut un verdader malson. No sabem ben bé quantes han mort aquest any a mans de marits, exmarits, amants, amics, clients, pares i altres homes del seu entorn; quan tractes d’aclarir les xifres és un autèntic laberint, perquè les estadístiques oficials tendeixen a voler minimitzar-les, a partir d’una classificació que té en compte només aquells crims en els quals ha existit una relació de parella. Recordeu, per exemple, les dues noies mortes aquest darrer estiu a mans de l’exparella d’una d’elles: ah, només aquesta va ser comptada com a víctima de violència de gènere, que l’altra era una amiga. Quin absurd! Quants esforços per amagar l’evidència d’una violència masclista desaforada, destructiva, injusta, que mata dones, criatures i, més encara, homes, encara que en aquests casos no l’anomenem així, i podem seguir ignorant-ne les causes!

No podem entendre la violència que s’exerceix sobre les dones com si fos un fenomen diferent del conjunt d’actes violents. En la seva arrel, la violència només pot ser de dos tipus: o aquella que s’empra per defensar-se d’un altra violència, o aquella que es deriva d’un tipus d’home que ha cregut que pot imposar-se al seu entorn, a les persones que l’envolten. Que creu que té dret a fer la seva voluntat per damunt dels drets de les altres persones, obligant-les i sotmetent-les fins a la mort, si cal. I, en aquest cas, sempre és una violència masclista.

Per què masclista, em direu, si de vegades és emprada per les dones? La primera evidència és empírica: de tots els homicides que van passar pels jutjats a Espanya l’any 2014, el 93% eren homes. I a qui van matar? Doncs, sobretot, a altres homes: un 69% de les víctimes ho eren, enfront d’un 31%, que eren dones. La diferència és que les dones ja no admetem la violència com una actitud normal i els homes, sí. La prova: no els costa gaire declarar la guerra, bombardejar, destruir, matar gent innocent. Son “danys col·laterals”. Per damunt del dret a la vida, el més fonamental de tots, s’accepta el dret a imposar la seva voluntat, caigui qui caigui. Després d’anys d’estudiar la construcció de la personalitat masculina, he hagut d’arribar a la conclusió que el nucli de la virilitat és encara avui la construcció del guerrer. Què podem esperar doncs, d’aquest guerrer amb dret a imposar la seva llei?


Les dones, construïdes i educades per a la cura de la vida, ja no ho podem admetre. La violència s’ha d’acabar: hem de dir no a les guerres, als feminicidis, als homicidis. Hem d’exigir dels poders públics molta més fermesa i contundència en l’eliminació de la violència masclista, començant per l’educació de la ciutadania, per la revisió dels continguts comunicatius, de les imatges públiques. No podem admetre ni un dia més que quan nosaltres, amb tant esforç, seguim defensant i tenint cura de la vida, hi hagi homes que, per raons inadmissibles, decideixen destrossar-la

No hay comentarios:

Publicar un comentario